CICLE MIRADES DE DOCUMENTAL. MOSTRA DE CINEMA ÀRAB I MEDITERRANI

Conjuntament amb la Casa Elizalde i la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani us oferim tres perles d'edicions anteriors d'aquesta important mostra de cinema àrab: Siria, Algeria i el Liban ens acostaran a temes tan importants com el rol històric del partit Baas a Siria, el rol de la dona a Algèria o la visió de les dones de Hezbollah en la seva lluita per  l'alliberament de Palestina.

 

 

Dijous 11 d'octubre 2012

DILUVI AL PAIS DEL BAAS

Diluvi al país del Baas, Síria, 2002. 46 minuts Direcció i guió: Omar Amiralay, amb la complicitat d’Ossama Mohammed Fotografia: Meyar al Roumi Assistents d’imatge: Siwar Zirkli, Khalil Salloum Muntatge: Chantal Piquet Assistent de muntatge: Fabio Balducci Conformació-Contrast: Guillermo Fernandez Mescla: Georges Lafitte Producció: AMIP-ARTE France Productora associada: RAMAD FILM Idiomes: Àrab - Subtítols: castellà

Sinopsi

Fa 33 anys, Omar Amiralay era un incondicional de la modernització del seu país, Síria, fins al punt de consagrar el seu primer film a la glòria d’una presa, la presa de l’Èufrates, orgull del partit Baas al poder. Després, es va penedir d’aquest error de joventut. L’ensorrament d’una presa i la revelació d’un informe oficial preveient la mateixa sort a totes les preses construïdes sota el regne del partit Baas el van incitar  a retornar al lloc del seu primer rodatge. Al voltant del llac Assad s’estén un país: la Síria de Hafez el-Assad. D’aquesta nova Síria, ell ha escollit un poble. Aquest poble, els seus habitants, i fins i tot el seu punt d’aigua, porten tots el mateix nom: El Machi.

Governat per un cap de tribu, membre del Parlament, i dirigit pel seu nebot, director de l’escola i responsable del partit, aquesta entitat El Machienne és la imatge d’un país que el partit Baas afaiçona després de quaranta anys, sense compartir.

Omar Amiralay va néixer a Damasc l’any 1944. Fill de mare libanesa i d’un oficial de l’exèrcit otomà, el 1965 es va traslladar a París per estudiar teatre al Théâtre des Nations, però es va acabar decantant pel cinema. Es va formar a l’institut Hautes Études Cinématographiques i des d’un bon començament es va inclinar cap als documentals. Poc després va decidir tornar a Síria per desenvolupar la indústria del setè art al seu país. Va debutar com a director l’any 1970 amb Assay on the Euphrates dam. 

 

Les pel·lícules d’Amiralay, considerat el pare del documental àrab, retraten la societat i la política de Síria i denuncien l’adoctrinament i els excessos del règim del partit Baas, fet que li ha comportat més d’un problema i la prohibició d’alguns dels seus documentals. El seu prestigi l’ha portat a rodar fora de Síria diferents conflictes socials, com la guerra civil del Líban (Les malheur des uns...). És autor d’una vintena de documentals i films, entre ells Le sarcophage de l’amour, Video sur sable, La dame de Shibam, Mudarres, Tabag al Sardine i Déluge au pays du Baas. 

 

Dijous 25 d'octubre 2012

CARTA A LA MEVA GERMANA

Lettre à ma soeur. Algèria / França, 2006. 68 min. VO àrab amb subtítols en castellà.

Direcció i realització: Habiba Djahnine

Guió: Habiba Djahnine

Gènere: Documental

Producció: Leila Habchi y Benoît Prin

Directors de fotografia: Leila Habchi y Ahmed Messad

So: Benoît Prin y Farid Kortbi

Música Moussa Selkh

Muntatge: Benoît Prin

Produït per: Momento !, Etouchane, Polygone Etoilé.

Enllaç d’interés: http://www.laopinion.es/cultura/2009/04/05/cultura-comunicacion-habiba-djahnine-aprendi-cinerodar-

carta-hermana/211062.html

Sinopsi

El 1995 a Tizi Ouzou, Nabila Djahnine, presidenta de l'associació Thirghri N’tmetout, va caure a mans d'un grup armat. Des de feia anys, els islamistes obligaven a les dones, sota pena de mort, a portar el hijab (vel-mocador) o abandonar el treball. No obstant això, es tractava de la primera vegada que una militant feminista pagava amb la seva vida. El 1994 Nabila havia escrit una carta a la seva germana Habiba, i Lettre à ma soeur és la resposta a aquesta carta. “És una manera d’explicar el que ha passat des de fa deu anys. Vull tornar sobre els llocs per veure el que ha estat de Tizi-Ouzou i la gent que coneixia i amb la qual militava. Vull preguntar-los per què l’assassinat i la massacre de civils han estat l’única resposta al conflicte d’Algèria. Per què el diàleg s'ha fet impossible?”

La realitzadora Habiba Djahnine, formada a la universitat París III (Nova Sorbona), pertany a la nova generació de documentalistes algerians. És, igualment, fundadora de l'associació “Cinema i Memòria” i “Trobades sobre gènere documental” que tenen lloc des de 2003 a la ciutat de Béjaia, a la Kabylia. Nascuda el 1968 a Algèria, Djahnine és també autora de diversos articles i textos d'humor editats en revistes de França i Algèria i d’una col·lecció poètica, Outre-Mort (Més enllà de la mort) de l'editorial El- Ghazali, on una de les poesies està editada en l'antologia Je est un aute de l'editorial Seghers.

Dijous 8 de novembre 2012

DONES DE HEZBOLLAH

Direcció: Maher Abi Samra
País: Liban
Any: 2001
Realitzador: Maher Abi-Samra (Líban)
Durada: 52 min
Idiomes: VOSC

Sinopsi: El director libanès Maher Abi Samra ha sigut testimoni d’excepció del moviment de Hezbollah. A Femmes du hezbollah l’analitza des de dins amb les veus de dues dones compromeses amb la causa: Khadije, primera dona presa pels israelians, que ha esdevingut un símbol de la lluita i Zeinab, de 27 anys, casada amb un milicià de l’organització que explica com es viu la ‘resistència islàmica’. Contextualitzats en l’actualitat de la societat civil libanesa, els seus testimonis il·lustren la complexitat i profunditat del seu compromís amb l’alliberament de Palestina.

Maher Abi-Samra és un realitzador independent que va començar la

seva carrera com a fotògraf per a diferents publicacions i per l’agència Reuters. Nascut a Beirut el 1965, Abi-Samra va estudiar teatre a la Universitat del Líban i va fer estudis superiors d’audiovisual a l’Institut Nacional de la Imatge i el So de París. Va treballar com a assistent d’altres directors abans de signar les seves pròpies pel·lícules. Entre els seus documentals destaquen Roundabout Chatila, Le syndrome du retour, Bâtir sur des vagues, Femmes du Hezbollah, Being in Palestine i Les habitansde l’hôpital de Chatila. És autor del curtmetratge Merely Smell.